Text modern vs text postmodern

Has escoltat algun cop parlar de textos sense final?

L’hipertext ha canviat la nostra forma de llegir, ja no ho fem de manera seqüencial sinó que l’usuari té un paper actiu, adaptant l’estructura del text al seu desig. La informació és un camí a explorar i els nodes, enllaços i ancoratges de l’hipertext són els que ens permeten anar d’una informació a una altra. Això fa que els textos siguin il·limitats.

“El text clàssic era, doncs, una unitat tancada sobre ella mateixa (una unitat lingüística més una unitat semàntica) i el treball d’escriptura restava separat del treball de lectura: l’autor era el mestre i amo del seu text, el lector havia de respectar aquest domini i mestratge, i la seva tasca consistia a resseguir l’itinerari lineal de lectura dissenyat d’entrada per l’autor, i a escollir un sentit igualment determinat anticipadament.” (Campàs, 2018: 23).

“El text postmodern ja no és un producte, sinó una producció, és a dir, que mai s’acaba, que sempre és potencialment infinit, perquè escenifica el joc del significant, que té la primacia sobre el significat, en el sentit que el text escapa al seu autor com al seu lector: el text no pertany ningú, ningú no el domina.” (Campàs, 2018: 25).

Bibliografia:

Campàs, J. (2005) “Art, literatura i ordinador” a: Campàs, J. L’hipertext en les humanitats. Barcelona: FUOC

Campàs, J. (2018). Escriptures Hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet. Barcelona: FUOC.